Recordant els inicis del meu compromís polític
He decidit que el primer article a escriure en aquest diari no fos un tema d’actualitat política o ciutadana. Temps hi haurà. Si un dels objectius d’aquesta pàgina web és que els possibles lectors sàpiguen de mi, del meu pensament i de les meves inquietuds, potser una de les primeres coses que convé fer és explicar el perquè del meu compromís polític. Un compromís que, com explico en la meva presentació, va néixer sent molt jove, pràcticament un adolescent. I un compromís que es vincula directament amb dues persones ja desaparegudes i que, de maneres diferents, han estat fonamentals en la meva trajectòria. Dues persones que van morir (amb una diferència de tant sols un mes i cinc dies) ara fa 12 anys.
Em refereixo en primer lloc al meu pare, en Francisco López Muñoz; d’ell vaig aprendre que la lluita per la llibertat i per un món més just i solidari és una obligació ètica dels homes i les dones del nostre temps. Sempre recordaré les converses del meu pare amb amics i familiars escoltades a casa durant la meva infància. Converses en les que es parlava del necessari final de la dictadura franquista, dels valors de la democràcia, de les experiències dels governs socialdemòcrates europeus, de les polítiques iniciades per la II República, del drama de la guerra civil (el meu avi patern, que va marxar de voluntari a l’exercit republicà, va “desaparèixer” a la batalla de l’Ebre). Converses que després va continuar mantenint amb mi, sense intentar adoctrinar-me, esforçant-se sempre per provocar en mi la curiositat; portant-me a llibreries a buscar llibres d’història o de política. Mai no oblidaré els matins de diumenge compartits amb ell al mercat de Sant Antoni de Barcelona. La compra de llibres, durant els primers anys de la transició, que parlàvem de Willy Brandt, d’Olof Palme, Pablo Iglesias, Enrique Tierno Galvan, Largo Caballero... es va convertir en una aventura.
|
També amb ell vaig aprendre la importància d’estimar la terra on s’hi viu, sense que això signifiqui cap renúncia a les arrels. Havia nascut a Almeria i sent molt jove va arribar a Badalona buscant un futur millor. Sempre va estimar Badalona i Catalunya, al temps que durant moltes vacances d’estiu em va fer descobrir la ciutat d’Almeria en la que havia nascut i passat la seva infància. Llegia i parlava en català correctament i s’en sentia orgullós d’això. Per exemple, recordo perfectament com junts vàrem anar a la celebració de la Diada Nacional de l’11 de setembre de 1977 a Sant Boi de Llobregat. |
Foto amb el meu pare. |
|
Un dia del mes de febrer o març de 1979 (en la campanya de les eleccions generals) va assistir, sense mi, a un míting que el Partit dels Socialistes de Catalunya va fer, crec recordar que al pavelló de La Plana de Badalona. Allà va escoltar la intervenció d’un orador molt jove que el va impressionar, tant pel què deia com per la forma en que ho deia. En arribar a casa m’ho va explicar entusiasmat; aquell jove, del qual ni tan sols coneixia el nom va representar per ell moltes coses. La continuïtat d’uns ideals i uns valors, que eren els seus i començaven també a ser els meus. Vàrem acordar que a la primera ocasió aniríem junts a un altre acte del PSC. I així ho vàrem fer. El mes d’abril del 79 amb motiu de les primeres eleccions municipals vam conèixer la convocatòria d’un acte del PSC al I.B. Eugeni d’Ors de Badalona i vam decidir anar plegats. Entre els oradors hi havia el candidat socialista a l’alcaldia de Badalona, Joan Blanch, i el jove del que el meu pare m’havia parlat, en Xavier Soto. En acabar l’acte una dirigent local del PSC que era alhora la meva professora de Química, la Pilar Cantero, en va presentar al Xavier i aquest en va animar a quedar un dia de la setmana següent a la seu de l’Agrupació local del PSC per parlar i veure si m’engrescava a treballar a la JSC i al PSC. Aquí va començar una relació d’amistat i companyerisme que durà 16 anys, fins a la prematura mort d’en Xavier.
|
Durant molt de temps, gairebé cada tarda quedàvem a la seu de l’Agrupació per organitzar les joventuts, per parlar de política, per seguir els esdeveniments de la situació municipal (els socialistes no havíem aconseguit l’alcaldia, però governàvem a l’ajuntament en el marc del Pacte de Progrés amb el PSUC i CiU) o per organitzar activitats. Vull recordar també en aquest punt al company Juan Pageo, un gran lluitador antifranquista, un pou de cultura i saviesa, un socialista de soca-rel, un home que contraposava a la seva avançada edat la frescor d’un pensament i d’uns ideals que gràcies a gent com ell, nosaltres, els més joves, fèiem nostres. Les tardes de conversa en aquella taula de la seu de Martí Pujol, parlant amb el Juan Pageo, “el Soto” i altres companys i companyes que puntualment s’hi afegien, sobre política, història o literatura romandran per sempre en el meu record com una de les experiències més intenses i agradables de la vida.
Des de la perspectiva més política aquells eren temps convulsos dins del PSC. Les ferides que el procés d’unitat socialista a Catalunya havia provocat eren molt vives encara.
|
La foto d'en Xavier Soto es de Pepe Encinas, que va acompanyar l'entrevista que va publicar El Periódico de Catalunya el dia 24 de febrer de 1984 . |
|
La divisió interna entre els provinents de cadascuna de les organitzacions fusionades era molt profunda. En aquell context en Xavier Soto apareixia ja com un líder polític indiscutible, que destacava per la claredat de les seves idees, per la convicció amb que les defensava, però també pel profund sentit de la responsabilitat que acompanyava totes les seves actuacions i decisions. Amb ell vaig aprendre que la dimensió humana, el respecte al que opina diferent i el companyerisme han de ser elements centrals del comportament dels socialistes. En Xavier em va ensenyar a valorar l’adversari i a reconèixer-li els mèrits i la capacitat. Durant aquells anys difícils de consolidació del PSC, de posicions enfrontades, d’estratègies per guanyar assemblees, mai va deixar de ser amic i company “dels altres”, i d’això dóna fe el gran record que tots els socialistes de Badalona d’aquella època mantenen d’ell. |
En Xavier va treballar intensament a Badalona fins que el desembre de l’any 1981 va haver d’acceptar el requeriment de molts amics i companys i assumir la màxima direcció de la Joventut Socialista de Catalunya; una organització que havia estat a punt de desaparèixer com a conseqüència dels conflictes interns, que comptava amb menys d’un centenar de militants a tot Catalunya, que no tenia projecte que oferir... En Xavier en va demanar que l’acompanyes en aquella aventura i que acceptés formar part de la seva comissió executiva nacional. Així ho vaig fer i van començar uns anys apassionants de treball polític. Vaig tenir l’enorme fortuna de treballar amb el Xavier i sota el seu liderat, en la posta en marxa d’un conjunt d’iniciatives polítiques que havien de fer possible la reconstrucció de l’organització juvenil; es tractava de fer una renovació profunda de les formes de fer política juvenil al temps que s’iniciava una recerca intensa de les arrels dels moviments dels joves socialistes de Catalunya. I d’aquest esforç en sortí, entre altres coses, la retrobada amb molts dels i de les joves que havien marxat de la JSC en el moment del congrés d’unitat. I fou el pas definitiu per la construcció d’una JSC forta i unida.
Durant aquells anys, Xavier Soto va ser capaç de portar la veu i el llenguatge dels joves als principals escenaris de la vida política catalana i també espanyola. Va ocupar un escó al Congrés dels Diputats i després al Parlament de Catalunya, vestit amb la “xupa negra” i els pantalons texans i reclamant l’atenció del poder polític envers la problemàtica d’una generació que en paraules seves “havia pagat el preu de la pau social de la transició”. L’atur juvenil i els processos de marginalització que començaven a estigmatitzar a molts joves i especialment als que vivien en els barris degradats de la regió metropolitana de Barcelona, la falta de reconeixement i suport des del Govern Pujol a les realitats culturals i socials dels més amplis sectors de la joventut de Catalunya, van ser denunciats amb contundència i molta originalitat per en Xavier i el seu equip.
|
Un equip que molts convenen en nomenar “la generació Soto”, integrat per companys i companyes d’orígens i trajectòries molt diferents als que encara avui ens uneix una relació especial d’amistat i companyerisme, segurament només explicable per aquells temps compartits i pel record d’en Xavier. Parlo de gent com Ricardo Castro, Germà Bel, Quico Trilles, Anna Terrón, Joan Ignasi Elena, Vicenç Coscollà, Carles Ruiz, Carmina Pardo, Carmina Pueyo, Rosa Mª Molló, Andreu Castellet, Pere Navarro, Ricard Torrell, Joan Pluma, Xavier Menéndez, Dani Fernandez, Carles Martí, Josep Durán, |
Foto d'un dels meus primers mitings. |
|
Roser Castillo, Quico Mañero, Josep Baliu, Nuria Marín, Miquel Iceta i molts i molts altres companys i companyes que no puc nomenar perquè seria una llista massa llarga. No puc però deixar de tenir un record molt especial per tres companys que ja no hi són entre nosaltres i que formen part indestriable d’aquella gran colla d’amics: en Guillermo Vidaña, el Juli Blanco i el Pedro Antonio Pérez. |
Amb tots ells vaig aprendre a fer política i a treballar per fer realitat una societat millor, més justa i més solidaria. Ara, en el dia a dia de la gestió municipal i de Partit, sovint recordo aquella etapa de la meva vida; una etapa gratificant i intensa que va servir per consolidar el meu compromís amb el projecte socialista. Ara 12 anys després de la mort del meu pare i d’en Xavier he cregut oportú explicar-vos tot això en aquest primer article del meu diari, també com un petit i íntim homenatge a tots dos.
Francesc López Guardiola |